Gabija

Sortia a jugar amb les cuques feres de la nit plàcida i humida, estrangeres paganes o joves locals disposades a entregar-se a les extravagàncies, lluernes xiroies que no pensaven en el demà i fruïen de perdre’s ara i adés en la moral flàccida de les copes o dels gots de tub, esmerçades en el postureig de dissabte, mestres d’enrotllar-se entre els dits els cabells i projectar els punts de fuga dels genolls cap el mascle amb els collons més grans de la sala, veritables sàvies del llenguatge postural més suggerent, maniquins de mitges fosques o de colors morats, somiadores que dringaven els glaçons dins el got amb una gràcia mística, amb energia però sense ostentació, forats de pupil·les obertes, llavis humits i carnosos, figures de cera delicades que tenien cura de tots els detalls, des dels racons més ínfims de les seves lascives robes fins al moviment més subtil de la seva conducta animal.

Més o menys era així com m’agradava imaginar-me-les després d’haver-les deixat, o tal volta abans de trobar-les. Les portava pels bars de Caldúnia, preferint les taules apartades o els tamborets de les barres, com si els termes mitjos foren massa convencionals per nosaltres, com si volguéssim evitar el carril central de la massa i apartar-nos a un dels dos extrems, ja fos el de l’aïllament melangiós i romàntic o el del farcit carnal i pseudosuorós en l’espessor dels bars. Naturalment, l’èxit era una traça de punts inconnexos, una pols difusa, una ratlla discontínua en les millors èpoques, sovint per falta de connexió o per mala praxi, però moltes vegades també per la por inexplicable a llançar-se al buit sense saber si al fons hi havia una xarxa o un terra de punxes. Som fetes de pors, les persones, si es tracta d’iniciar una calamitat amorosa. I per això mateix, suposo, es va inventar l’alcohol.

Recordo per exemple la història amb la Gabija, lituana de llavis molsuts i tendres, de pits menuts ben tibats, i d’un humor que no sempre es podia entendre. Es feia l’esquerpa darrere les copes de vi, en les terrasses sobre els empedrats del centre, però era evident que anava calenta. Aquest és un punt que a vegades no tenim prou en compte, els homes, i és que les xones suquegen gairebé tant com a nosaltres ens tiben els calçotets, i per molt que un no sigui Aquil·leu a la terra, ni tingui la gràcia de Don Joan o Casanova, contra una hormona encesa hi ha pocs parenostres que s’hi valguin. Neu pols tot obert, que diuen en les superfícies vidrioses de Déu nostre senyor, que l’hormona mata tota casta resistència, obre la flor odorosa i activa la lubricació mecànica del túnel esponjós. Ho dic perquè a mi també m’havia costat els anys de joventut (i molts ridículs espantosos) d’aprendre aquella màxima, i és clar que en aquell vespre amb la Gabija també tenia les meves  pors i dubtava, però a més de l’experiència i la certesa que la dignitat era una qualitat sobrevalorada, tenia l’avantage que ella era estrangera i tant se me’n donava tot. A mi tant se me’n donava i a ella també li importaven tres ases el després i la vergonya i el neguit, perquè per la seva part era una forastera sola en una ciutat llunyana i no havia de retre comptes a ningú, podia retornar tranquil·lament a Lituània i explicar a tothom que havia passat les nits fent l’amor amb el més guapo dels jugadors del Barça d’hoquei gel i ningú gosaria posar-ho en entredit, almenys si no li tenien massa mania.

Així per fet, a la primera nit vaig conduir-la de bar en bar fins a la porta de casa, i li vaig fer notar que aquell últim bar estava tant a prop de casa meva que no valia pena agafar el metro tant tard com era, que quina mandra tornar a casa, i que de fet jo tenia uns llençols una mica gastats però acabats de sortir de la rentadora, i que preu per preu, sabates grosses. Es va deixar besar els llavis molsuts i carnosos, però va preferir marxar, no sé si pel pudor o per estar com una campana, però així va acabar la nit. Picar fort i treure’n pedra inanimada, res més que la condemna eterna, Sísif amb el seu roc o Prometeu encadenat a la columna i somiant en conys xopats.

La vaig veure el dia següent en les festes de Vabaiaga, el barri més de moda de la ciutat. Feia anys que les festes d’agost atreien la curiositat de tota mena de turistes, rius de gent que es passejaven pels carrers decorats de malifetes, de concert en concert i cervesa rere cervesa, i ens vam immiscir en el flux udolant de les masses i en el seu vaivé constant, escoltant rumba i altres músiques del mal, ballant i saltant mentre els gots es buidaven, però Zeus no estava satisfet amb la meva penitència, i va atorgar al destí la mala idea que trobés una vella amiga que havia viscut amb ella, durant dos anys en la Noruega llunyana, ànimes germanes i petons i abraçades i crits i rialles i què us haig d’explicar a vosaltres ara. Me la va deixar en comptagotes, en breus instants que aprofitava per morrejar-la contra les parets i les portes de les cases, per fer-li donar tombs agafats de braços al ritme de salsa colombiana, però que s’acabaven abruptament en l’avenir d’un record per explicar-se. No era del tot estúpida, l’amiga, era una navarresa que havia viscut a Barcelona i parlava un català perfecte, com de Lloret o de Salou, una mica artista i esbojarrada, molt bonica, feta de cabells negres i una actitud lasciva i despreocupada. La Gabija era més reservada, li havien insuflat el sentit de la pulcritud i la vergonya, i malgrat que ho havia corregit tornant-se artista d’improvisacions mundanes, no podia treure’s de sobre el què pensen i el què diran, i fet i fet era una nit amena i afable, però jo treballava l’endemà i havia de retirar a dormir almenys tres o quatre hores després de la setena cervesa per no fer massa mala cara a l’entrar a l’oficina, i era evident que no hi volia anar sol. Vaig consultar-ho a Zeus totpoderós i aquest va resoldre que Gabija es quedava amb la seva amiga, que volia seguir la festa amb ella perquè estaven molt contentes de retrobar-se i s’ho estaven passant bé i blablabla i collonades, així que vaig tornar força abatut a fer-me devorar el fetge al meu niu de cadenes una mica més encara, només amb la promesa que l’endemà ens saltaríem copes i vèrboles vàries i vindria a casa directament a consumar per fi el més animal dels actes.

Vaig maleir la navarresa al comprovar, l’endemà, que havia deixat la Gabija feta un drap. Decididament, no estava per hòsties. Se l’havia emportat als dominis d’Apolo i pels afterhours de Caldúnia, i era al vespre que la recollia acabada de despertar en un espiral de semi-mort i disfuncions orgàniques en un pis de la Rascova, i no va millorar gaire encara quan la vaig omplir de begudes isotòniques i me la vaig emportar a sopar. Havia de passar pel pis d’una amiga a buscar la maleta i parlar de futileses vàries, així que vaig aguantar estoicament intentant no fer massa cara de perdedor mentre m’explicava que no tenia gaire temps perquè el seu avió s’enlairava de Caldúnia ben aviat al matí i es servia un segon sopar perquè en el primer estava tant perjudicada que no havia pogut ingerir gairebé res. Els déus, però, no podien fer res en el fet que casa meva era de camí a l’aeroport, definitivament era més pràctic fer-hi nit per poder sortir rabent el matí següent, i després d’alguna altra beguda vam encaminar-nos-hi amb la Gabija perjudicada, jo portant les seves maletes i pagant Fantes a tort i a dret.

Vam arribar i ens vam posar al llit. La vaig poder petonejar lamentablement entre la seva respiració malalta i pesada. Es va deixar penetrar per empatia, per connivència, per pena. Va ser com follar-se un mort. En algun moment va deixar anar algun sospir, alguna agudesa, però sense agitació ni melassa. Després, els roncs i la fosca, i el despertador profà. La vaig acompanyar fins el bus que la portaria a l’aeroport i vaig dormir alleujat. Decididament, són estranyes, les nits de la ciutat, rocambolesques, un joc atzarós que no saps mai on acabarà d’explotar. Així es va acabar la Gabija, com una conquesta parcial, com un protectorat anglès, com una aquarel·la aigualida, només que quan va arribar a Lituània, em va sorprendre del tot. Em va enviar un missatge calent, em deia que se’n anava fer de voluntària a les Seychelles i que m’enyorava tant que m’hi convidava amb totes les despeses pagades. No ho vaig entendre gens i, naturalment, vaig refusar.

Roberto Matta - Ilumínense los unos a los otros porque es siempre la primavera vez, 1970

Roberto Matta – Ilumínense los unos a los otros porque es siempre la primavera vez, 1970

 

Anuncis

Càrrega

Pujava arrugat i vetust per un camí pedregós arrossegant les penes, directe cap al cim del món, aixecant un núvol de pols. Llims ocres i fins s’enlairaven en un cel de blau cobalt i tacaven els pins i els boixos de les vores, i un vent càlid li desbordava la suor en el front. Feia temps que les arrossegava, les penes, les duia en una caixa de fusta que sobreeixia, entortolligada en una corda que tibava fins un arnés que se li fixava a la cintura i al voltant de les espatlles. L’havia anat omplint al llarg del temps, amb capsetes plenes d’angoixes cada cop més pesades, afliccions brutes que feien mal de recordar, amulets de vells estimats, el collar d’un gos que l’havia acompanyat, buits compactes de dolors eteris que gravitaven en la nit dels morts, llibres que ja no podia llegir, un bocí de sal i un pot de pastilles blaves. Sempre havia cregut que era així com s’havia de fer, que les penes calia carregar-les per no insultar el record de les coses estimades. Les persones lleugeres no eren persones de veritat.

Més d’una vegada havia pensat a canviar de postura, a carregar-se-les a l’esquena o fer-ne una bola i portar-les rodolant, però li semblava que arrossegar-les en una caixa era la forma més humana de traginar-les, amb el tremolor que produïen quan travessava un carrer empedrat, la suau estridència en fregar l’asfalt, els estralls dels camins pedregosos o el fum vermell de la terra argilosa. Allò hi donava notorietat i feia saber a tothom que era un home honrat que no girava l’esquena als maldecaps. Des de la mort del seu pare havia carregat les penes en una caixa, que inevitablement va haver de canviar diverses vegades per una de més gran. Tenia molt endins el sentiment que un home ha de carregar les penes amb el cap ben alt i pujar sempre el proper turó, sempre esforçat, amb la suor al front i la tremolor als llavis, amb els ulls plens de llàgrimes si cal, però sempre endavant. Malgrat tot, ara sabia que allò que feia era del tot absurd. Que ningú lloaria les seves proeses tot i la pols que aixecava, que moriria i ningú el recordaria. Cada vegada ho trobava més estúpid, tot plegat. L’experiència dels anys li havia ensenyat que allò no eren més que collonades. Era vell i volia passar els seus últims dies amb serenitat. Perquè havia de traginar sempre aquell pes insuportable?

Va pujar esforçat fins al capdamunt de la muntanya i hi va veure un precipici preciós, una paret de plata que s’acabava entre els arbres. El dubte s’apoderà d’ell per uns instants, però sabia que acabaria fent-ho. A la merda tot plegat. Va arrambar la caixa al precipici i es va deslligar l’arnès. Estava molt cansat per la pujada i no podia pensar amb claredat. Va tremolar i va vacil·lar un últim moment. Va empènyer la caixa, la va veure trontollar un segon fins que es va precipitar. La van seguir les cordes i l’arnès, i els tirants de les espatlles. Ja va veure que aquell darrer tirant se li enredava al peu, però vell com era no va poder reaccionar. El pes de la caixa el va estirar precipici avall. Vell i caixa van dibuixar una línia recta al llarg del penya-segat, van rebotar per les roques del cingle i algunes penes va sortir disparades per tots costats. Van estimbar-se contra les branques dels arbres i van centrifugar en un remolí perfecte. La caixa quedà suspesa en una branca aguantant el pes del vell. Per primer cop els papers havien canviat. Es va sentir un cruixit i la branca es va trencar en un espetec màgic. Els va xuclar el poder de la terra. Va caure d’esquena i va veure com les penes se li llançaven a sobre. Va notar com li aixafaven les parts dures i toves del cos. Va morir, és clar.

Publicat originalment a núvol.com

Salvador Dalí - La invenció dels monstres, 1937

Salvador Dalí – La invenció dels monstres, 1937

Espirals de fum

Aquí estem plens de fum altra vegada. És en les nits tristes que les paraules brollen com una cascada opaca i pesada, i quallen en un brull blanc de santa innocència. Són paraules, res més, i encara en són massa, però un hi troba refugi, millor que en un llençol recargolat que s’amara d’enuig i pensaments mal·leables. Vaig portar caixes. Caixes de cartró. Plenes de robes, d’apunts, de llibres i sabates, la suor rajava bella i brillant en una alegria indomable. Era una simple mudança, però ara sembla una muntanya.

Menteix qui diu que tot té un motiu i una significança. L’absurd s’eleva implacable en aquesta nit trista i segellada. El més fotut de l’absurd és que la canalitza, la melancolia, la transforma del seu estat gasós a una massa palpable, la restringeix, la fa forta i estable. Trencaria una cadira, ara mateix, cremaria un arbre. Un d’aquests arbres que floreixen en els pàrquings, entre els cotxes immòbils, entre parelles que carden, odioses, totes elles, és clar, estàtues fredes, sense entranyes, com fetes de marbre.

En sí, la pau és també una derrota de l’ànima, però un no pot deixar de buscar-la. La buida, a l’ànima, la pau dels llençols, la torna tova, escassa, ingènua i polida, i una ànima polida és una ànima que s’absenta. Recordo prou bé l’aigua clara de Calella, plena de banyistes la platja, el frenesí callat de la meva pell blana, tremolosa tota ella, encadenada en una paret que no la deixava llançar-se. Les seves corbes s’immiscien perfectes dins les dunes grogues de la platja, i els seus ulls em miraven embogits com els ulls de les cabres. Al capdavall, és en el membre erecte que s’obvia l’estupidesa dels actes, i és després quan els veus, inútils, com rodaven, s’entrecreuaven i giravoltaven en un tirabuixó infinit que s’acaba com un rínxol en el més endins d’un espai eteri i una nit ufana.

És una derrota, tant sols una derrota més, en aquesta nit que mai s’acaba. Una embranzida més del puny autoritari de l’estepa gelada.

Vincent van Gogh - Nit estrellada, 1889

Vincent van Gogh – Nit estrellada, 1889

buscar xiroies mostres
de nits ufanoses
i plenes,
esteles de plata i marques a la pell,
l’argent que no marxa
del cos roent
derrota amarga, derrota constant,
derrota maragda
en una pols de ciment.

embafat completament
d’àngels que se’n riuen, d’àngels
que marxen,
d’àngels que són al cel
pels somnis dels nens,
i no baixen, no baixen mai.

són una llunyana llum de mel
pels ulls flàccids
de les feres.

Georgia O'Keeffe - Music Pink and Blue, 1918

Georgia O’Keeffe – Music Pink and Blue, 1918

Confiar en la pols

Cavil·lo sense aturador en la meva habitació espaiosa i blanca, en el mig de la nit de Barcelona. Tot ha canviat d’un temps ençà. Aquells somnis, els que hi eren, ja no hi són. Se’ls ha empassat la nit, també ells, en la seva espiral magnètica i errant. Se les ha endut a totes, a elles, les que van passant, a elles i als seus mugrons erectes, la seva pell suau i els seus somriures de seda. Han passat mars de tinta, mars de regals, nits perdudes aprofundint somnis absurds i delirants. Podria dir-ne moltes coses, explicar com eren, dir el que en queda, però no cal. Eren somnis, fets de pols, com tots els somnis del món. No s’hi pot confiar, en la pols. S’acumula pels racons i per les superfícies estables, s’hi recolza, s’hi acomoda, es fa veure, es torna real, fins que un cop de vent se l’emporta qui sap on.

No sé perquè ara mateix penso en la Natàlia. Era una poetessa de Vic que havia conegut també en la nit de Barcelona, en el seu bressoleig perenne i constant. Caminàvem pel Montjuic hivernal enmig d’un vent que aixecava les fulles i espantava els homosexuals. Baixàvem al Carrer de Blai, ens ennuegàvem de vi i de pinxos i jugàvem a fer-nos petons pels carrers morts del Poble Sec, postrats a aquell vent gèlid udolant. La vaig deixar escapar, a ella també, perseguint estrangeres fugisseres i altres somnis més grans, tot en el més endins la nit de Barcelona. Cal perseguir-los, els somnis, encara que acabis desfet per les seves derrotes habituals.

Me’n vaig adonar fa temps, que Barcelona és una ciutat sense lluna. Algú la treu, algú l’amaga, i quan la busques no la veus mai. Hi falta claror, en aquesta nit opaca i trista. Ja no hi ha renecs, ja no hi ha fúria. Fa massa temps que m’és igual. Ho llenço tot, jugo totes les cartes, no hi vull pensar. Estic cansat. No tinc forces per pensar en quina és la millor estratègia. Ho faig com em surt, i prou. Que siguin gavines volant sobre la mar turquesa i clara, o una nit com aquesta en que la derrota… és total.

Egon Schiele - Dona asseguda amb el genoll doblegat, 1917

Egon Schiele – Dona asseguda amb el genoll doblegat, 1917

Nits

Va ser quan se’n va anar la Katrina que vaig descobrir de nou l’embriagador vaivé de la ciutat. Van tornar les festes plenes de desconeguts on anava a parar sense saber com i els gots tornaren a córrer per les meves mans. L’Ernesto m’acompanyava a moltes d’aquestes festes, era un home com fet de llençols entrecreuats, nuats, grogosos, un paio excèntric i versat en la nit de les capitals, jueu i músic, músic de jazz i de folk (i ja em direu que coi vol dir això), mig xilè i mig gallec, xarlatà excels un cop s’introduïa a dins de la nit del món, m’acompanyava a festes de pisos de catalans massa enfeinats en quedar bé amb la púrria que s’hi arribava, púrria que sovint ni tant sols coneixien, o tal volta m’hi portava ell, a festes de músics que volien arribar a ser algú, coneguts potser per nosaltres, els famolencs de la nit de Barcelona, però incapaços de sortir del seu gueto d’elogis mutus i gots de licor. Alguns cercles de Barcelona són ben bé com la nit de Montmartre de fa cinquanta anys, aquella que veus en els llibres, encara que menys bohemia i més internacional, tots perseguint un somni de grandesa esbojarrat, menyspreant tot aquell que no prové del món de l’art, o aquell que no els admira per ser del món de l’art, trobades de façanes estàtiques i belles per fora, però sense la genialitat que els cal per acomplir el seu somni delirant. El retorn cap a casa és sempre trist, en la nit de Barcelona. La derrota s’amara a la roba i la realitat et cau damunt del cap com una llosa, una llosa lleugera malgrat tot, has conegut alguna dona i els gots t’han estovat els ànims, i deixeu-me dir que les catalanes en general són d’allò més fàcils – què hi farem, no cal capficar-s’hi massa en encerar l’estaca, tot passa de tant en tant.

Hi vivia en un pis de l’Eixample, amb l’Ernesto, el mantenia tot el dia ple d’un alegre melancòlic que sorgia de la seva guitarra jazzera i brillant, i en general ens portàvem bé si no era perquè era un garrepa d’espant que se’m bevia el vi i m’arrambava tabac, preguntant-m’ho o robant-me’l directament, però jo també anava perdut en les meves cabòries de lletres i en general no m’importava massa ni allò ni gaire res del que considerava mundà i foteses vàries, i de fet no estava tant malament perquè a vegades estàvem setmanes que gairebé ni ens vèiem el pèl, ell perdut en la seva nit de músics i jo tancat fent veure que escrivia sense acabar de ser del tot veritat. Ja n’estudiava, de rus, aleshores, però va ser més tard que vaig decidir començar a estudiar xinès. També n’havia estudiat un temps abans, però n’havia oblidat fins l’última paraula en poc temps. Més que res, el que passava era que tenia ganes de traginar-me una xinesa, vaja, i vaig buscar una professora joveneta d’aquestes tant joves que semblen menors d’edat malgrat que tenia ja vint-i-cinc anys, estudiava un màster a l’Autònoma i em va explicar que havia vingut a Barcelona bàsicament atreta pel futbol, per la fama dels jugadors del Barça, perquè ja que has d’estudiar un màster a l’estranger, què millor que un lloc amb sol i platja i uns idiotes ben guapos per idolatrar i tenir en un pedestal. N’havia conegut d’altres, de persones que venien a viure a Barcelona només perquè els agradava l’equip de futbol, un excompany de pis per exemple, japonès, de la terra dels bonsais, que havia volgut ser mig actor i mig escriptor, i d’actor no ho sabria dir pas, però d’escriptor era bàsicament mediocre però esforçat com tots els japonesos – banzai!

La xinesa es deia Yi Fei i podia ser tímida i escanyolida i fina però era del tot divertida, les classes amb ella eren un descollonament de riure, era una noia adorable, la vaig portar al futbol alguna vegada, i fins i tot a veure alguna exposició, i encara la vaig besar pels parcs de Montjuïc abans que es fes del tot fosc, perquè quan es feia fosc volia anar a menjar tapes i què has de fer? Callar i pagar, suposo, i riure molt i cagar fort i mai pensar en la mort. Més o menys va així, em sembla. Total, que algun cop l’havia besat, però no me la vaig arribar a traginar mai, entre altres coses perquè quan me li apropava s’espantava i em sortia amb històries rares de la llengua castellana o amb noms de jugadors del Barça, però del Barça B, creieu-me, noms que ni tant sols jo coneixia i tot era massa complicat. Vaig deixar el xinès i el vaig tornar a oblidar completament.

Jeremy Mann, Another night through storms, 2015

Jeremy Mann, Another night through storms, 2015

Maika

Em vaig llevar encegat per la llum que s’escolava entre les cortines blaves i ho vaig recordar. Vaig recordar com la Maika m’havia besat enmig d’aquells cossos que es movien i ella es movia i jo em movia, però era diferent perquè la resta només ballava, i la Maika i jo ens enteníem i ens foníem en una suavitat mística que ens portava molt lluny, fora de la sala, fora de la ciutat, enllà en els camps humits i terrosos, dins l’embolcall metafísic del cel lliure i opac. Vaig recordar el camí cap a l’habitació i vaig notar la mà al seu costat. Estava allà, dormint plàcida i fidel com els records de la meva gossa, només que a la gossa tot li havia estat donat i la Maika era allà perquè m’havia escollit. Em vaig sentir cofoi, benaventurat, feliç entre aquells llençols nets i càlids, formós, radiant. Vaig mirar-la, la vaig rodejar amb el meu braç esquerre i vaig sospirar. Hi havia moltes coses que es calmaven, hi havia moltes coses que tornaven a ser com no haurien deixat de ser mai. Sentia l’aprovació de la terra entre les meves mans. Vaig somriure. Vaig seguir dormint de forma triomfant.

Agnes Cecile - Desvetllat

Agnes Cecile – Desvetllats

recordo el dia
que ens vam trobar
al tren
i te’m vas
acostar
i em donares aquella carta
i certament
estaves boja,
tarada,
com se t’acut
escriure’m una cosa com aquella
en un tren
com aquell?

oh! la meva tarada!
et necessito, saps? necessito
una boja
i no amb un tros
de carn
que camini. on
ets? on et puc trobar?
les nits no brillen si tu no
ets aquí. amb mi, amb
Mozart, amb Mahler i fins i tot
amb Céline. saps, he sortit aquesta
tarda, amb el gos,
i he cremat un arbre
del mig del parc. no està be, no,
tampoc estan bé moltes coses
que faig.

oh! la meva guillada! ets
la més bonica de les
desequilibrades!

necessito trobar-te, però no vull
saber on estàs

Joan Miró - Metamorfosi, 1936

Joan Miró – Metamorfosi, 1936

separacions II

Esporgava en el pati abstret pel relax que li proporcionaven les plantes. L’havia descobert recentment, aquella sensació de calma. Es fixava en una tasca que no requeria massa esforç, que li demanava estar centrat però sense obsessionar-se; podia pensar en altres coses mentre s’hi dedicava, però no hi podia pensar massa. Era important no pensar massa. La separació era un tema delicat. A la nit, es posava una pel·lícula fins que s’adormia, per no poder pensar en res. Abans, feia un temps, havia gaudit enormement de l’estona variable de pensaments dispersos que transcorria entre que apagava el llum i que Morfeu l’abraçava amb les seves mans gelades; ara no la podia suportar.

Els solànums, les tecumàries, els ciclàmens… N’havia après molts de noms de plantes últimament. No n’havia sabut mai gaires, les herbes mai li havien cridat l’atenció. Bé, aquesta era una de les altres coses que els agraïa. Però no eren pas la salvació del món. Les distraccions l’ajudaven, però la Marta sempre acabava apareixent, tard o d’hora. Era possible que en aquell mateix moment estigués amb el Javier cardant en una habitació prop de la platja. Això el turmentava. Perquè la Marta se n’havia anat, la Marta l’havia deixat. L’havia deixat pel Javier.

Que havia estat un temps fotut era una evidència. Ara es recuperava. Havia deixat d’empaitar dones sense sentit ni mesura. Era una bona senyal. Sempre li havia semblat que la millor manera d’oblidar una dona era follant-se’n una altra, però ho començava a dubtar. Encara que ajudava. Havia estat actiu des de quan se n’havia anat la Marta. És senzill trobar estrangeres en la nit de Barcelona. En aquells tres mesos havien passat pel seu pis russes, alemanyes, una peruana i fins i tot una noia de Corea del Sud. Però al final hi trobava poc sentit, ell, que no podia fer l’amor sense començar a estimar-les. Les estimava totes un cop s’havien corregut. Les amanyagava, les acariciava, els deia paraules boniques i dormien abraçats. Però l’endemà al matí es llevava i no sabien de què parlar. Els agradaven coses diferents, tenien ganes de fer coses diferents, a una li agradava la llet i l’altra mirava telenovel·les de l’Iran. Tant difícil era trobar algú com la Marta? Li semblava que no, que hauria de ser molt més fàcil. La Marta no era res de l’altre món, era una noia senzilla que mirava sèries americanes i que gairebé mai portava tacons, la tornava boja el gaspatxo i aprendre balls centreamericans. Si fa no fa, una noia normal.

Així que després d’esmorzar, les noies amb qui s’allitava marxaven de casa, i ja no les tornava a veure mai més, encara que visquessin a la ciutat. A vegades elles li enviaven algun missatge, que no responia. Algun cop volia respondre’ls, però ho deixava per més endavant, fins que se n’oblidava. Hi perdia l’interès un cop les hormones l’abandonaven. Les hormones eren unes traïdores de collons. N’era l’esclau, i ho sabia.

Segurament també era per les hormones que al cap d’una estona de cuidar el jardí començava a pensar en la Marta. Marta odiosa, Marta buida, tot el que porta a la Marta no és res més que una hormona inestable. Perquè costava tant obviar-la? Decididament no estava curat. La testosterona havia començat a desvetllar-se i no calia provar d’aturar-la. Allò era del tot impossible. I si la fera no es podia calmar amb la Marta, caldria calmar-la amb una altra. Va recordar a una hongaresa que havia conegut feia una setmana en una festa. L’havia estovat amb la seva parla florida i li havia parlat de quan havia recorregut les inacabables planes magiars. Al final, ella li havia donat el telèfon. Sempre era un principi, un contacte. Va tallar el gerani i va marcar el número de la Zsuzsanna. Va aturar-se, va pensar. Tota aquella argumentació feta no havia servit de res. Tornava a ser on era. A qui li importava? Decididament, no pas als ciclàmens.

Claude Monet - Desmais, 1922

Claude Monet – Desmai, 1922

separacions I

Ja hi som. Plens fins les orelles. Hem arribat. Avui no ho entenc gens. M’he llevat ofuscat. És tot tant carregós, tant cíclic, tant fals… La vida és massa lenta i envellim massa aviat. No m’agrada la gent. No vull estar amb ells. M’he cansat de viure i encara no tinc ni trenta anys. No hi ha resposta fàcil. No vull morir, però estic fins els ous de fer-me gran. Senzillament això. Tot passa tant de pressa… Se’n va tant ràpid tot allò que desitgem… El món et mira amb tendresa i no pots fer més que mesurar el temps que s’escapa donant voltes i tremolant…

La soledat ha tornat a mi de nou, com una vella idea condemnada a no acabar mai la seva missió inabastable. Tot passa tant lent, i tant ràpid, malgrat tot. Ja no sé com mesurar-ho. El temps és una forma diluïda que no mostra mai el seu pes real.

Ahir se’n va anar la Maria. Va omplir una maleta grisa i em va dir que era un imbècil subnormal. No li retrec, l’amor canvia, però m’estima més que mai. Es veuen tant rectes, les parets, sense les seves corbes sinuoses. Quan me la miro, l’habitació sembla la branca d’un roure sec on hi nien les aranyes.

Poso la tele. Veig el President. Descansa envoltat de la cúpula del partit. El porten a un dinar dominical, està content. Es relaxa. No sap que també ell ha fracassat. Morirà sol, com tots nosaltres. Deixarà lliure un alt càrrec i els que l’envolten se n’alegraran. No faran festes. Es vestiran de negre. Publicaran llibres i en diran paraules elegants. Rèdits electorals. Un peix que es mossega la cua. Som els mateixos que els que vénen, i els mateixos que els d’abans.

Berthe Morisot - Colors de tardor en el Bois de Boulogne, 1888

Berthe Morisot – Colors de tardor en el Bois de Boulogne, 1888